 a al 2008 vam voler anar a la Pica d´Estats, però com vam deixar-ho per a última hora, quan va arribar el moment de fer la reserva en el refugi de Pinet (preteníem fer-ho pel costat francès perquè ens acompanyessin en Jordi i la Sigrid), estava tot ocupat i vam haver de posposar-ho un any, fins que el primer cap de setmana de les vacances d'estiu del 2009, ens vam posar en marxa per intentar pujar el cim més alt de Catalunya.Poca gent deu haver arribat al refugi de Vallferrera arrossegant una maleta amb rodes, i carregats amb uns tomàquets enormes de collita pròpia, però per això està l'U.E.F., per fer coses, que a la resta ni se'ls passaria pel cap. A causa d'una informació errònia sobre el temps que es triga a pujar des de l'aparcament de la Molinassa fins a la porta del refugi, Moisés es va presentar amb la mateixa maleta amb la qual hores abans havia tornat de viatge, i calçant uns mocassins es va disposar, una vegada va baixar del cotxe, a anar a la recerca d'on anàvem a passar la nit. A mesura que anaven passant els minuts i no arribàvem al refugi, els riures i comentaris sobre l'encertat vestuari muntanyenc triat pel Vocal, van anar a més, arribant al punt culminant quan a pocs metres del refugi, veient que els que anaven a passar també la nit allí, estaven fora esperant l'hora del sopar, va dir que no passava entre ells amb la maleta, que la deixava en el bosc i que ja aniria a buscar el que necessités. Va haver de ser en Javier, qui arrossegués aquell artilugi passant entre la gent, davant les cares de sorpresa del comitè de benvinguda que havíem trobat. Sense ells, les nits en els refugis no serien el mateix, i després d'haver anat a molts, arribes a creure, que formen part de la plantilla dels guardes, que els tenen en nòmina, per mantenir viva la tradició. I com no podia ser d'una altra manera, aquella nit, a l'habitació on ens van allotjar, hi havia dos d'ells. Dues d'aquelles persones, que inconscientment, fan que passis llargues hores nocturnes, sense poder dormir, escoltant el seu compassats roncar, en aquesta ocasió, acompanyant a la pluja que copiosament, havia començat a caure durant el sopar. Al matí següent, els núvols havien desaparegut, o almenys no els vam veure a primera hora, ja que després del esmorzar, quan encara la foscor s'imposava sobre la claredat del dia, ens vam posar en marxa, de camí a la que seria, la gran excursió de l'U.E.F. en aquell estiu. Una mitja hora caminant més o menys i Moisés ens recorda que avui no porta les seves sabatilles 3D sinó que ha tornat a les antigues botes, i tot just començar ja ha anat pel terra. Tot s’ha de dir, seria la primera i l'última caiguda de la jornada. El gran jefe, que ja des dels primers passos ha pres el cap del grup, posa un ritme que si bé és un mica inferior del que solem portar al parc de Sant Llorenç de Munt, contínua sent prou alegre, com perquè, abans d'afrontar les rampes més acusades de la pujada a l´Estany de Sotllo, avancem a un grup que ha començat a caminar abans que nosaltres, i que fa comentaris sobre el pas que portem quan els deixem enrere. Gaudint de les vistes, sobretot aquells que surten amb menor freqüència del parc, i que estan més habituats a caminar entre el tupit bosc, voregem els dos llacs, trobant a l´Estany d´Estats diverses tendes de campanya, de muntanyencs que ahir ja van avançar un bon tram del recorregut, i que avui no han tingut la necessitat de matinar tant com nosaltres. Això sí, no ens donen cap enveja quan pensem en les motxilles que hauran hagut de carregar per arribar fins a allà, i les comparem amb les nostres. Hem arribat a l'inici de la tartera, la pujada més dura i llarga que ens trobarem avui. Al seu peu hi ha gent descansant i aixecant una mica la vista, es pot anar seguint el camí, i de tant en tant es veu els que per davant nostre, ja han començat a pujar al Port de Sotllo. Però això no inquieta a Florenci, ha decidit que avui anem a anar a ritme, i a ritme anem, i per molt que se l’increpa aplaudint per veure si aviva el pas, ell sense immutar-se, fa cas omís a les provocacions i contínua a la velocitat de creuer. De tots aquells als que atrapem, el més curiós, és un personatge que puja amb el casc posat, per protegir-se el cap en el cas d'una hipotètica caiguda de pedres, cosa que veient la fisonomia de la *artera te que ser molt poc probable. La caiguda de pedres sí, però no perquè arribin a ser perilloses, i molt menys que et colpegin al cap. Cada boig amb el seu tema, ell puja amb casc, i nosaltres anem com a bojos (encara que avui no tant) i aplaudint, només per diversió, la muntanya és així. Arribem al Port de Sotllo, i només veure l'humida que està la paret per on cal grimpar per arribar des d'allà fins al Pic Verdaguer, ens reafirmem en la idea inicial de baixar fins a la Cometa d´Estats i envoltar aquesta muntanya per arribar al nostre objectiu com si haguéssim pujat des de França. És una llàstima perdre tant desnivell, però després de la pluja d'ahir, la cresta està massa mullada, perquè ens hi fiquem. En la baixada trobem una mica d'embús, en atrapar a un grup bastant nombrós que ens precedeix i que avança amb bastant lentitud, sobretot quan cal superar algun petit ressalt rocós, on s'entretenen moltíssim. A poc a poc anem avançant com podem, fins que en una zona de terra de roca, aconseguim a avançar a gran part d'ells, quedant per davant nostre, tan sol petits grups que no dificulten la marxa. I així, avançant a poc a poc als que ens precedeixen arribem a l'encreuament amb el sender que puja al Montcalm. És aquí on el camí que ens ha de portar a la Pica d´Estats, comença de nou a inclinar-se, sent cada vegada necessari fer un esforç major per poder avançar. De sobte, a la nostra esquerra apareix la piràmide del cim de la Pica cap a la qual ens dirigim, i a la dreta la del Pic Verdaguer. Després d'uns minuts de pujar entre les roques, ajudant-nos en alguna ocasió de les mans per superar amb major facilitat uns passos que ja de per si mateix no tenen cap complicació, aconseguim arribar al punt més elevat de Catalunya, coronat amb una creu. Mengem una mica, fem quatre fotos (sort que l'U.E.F. no perdia el temps immortalitzant moments segons posa el la pàgina de inici), i tornem a caminar, deixant enrere el primer tres mil del dia, per tornar de nou al coll que separa les dues muntanyes. Gairebé a la carrera, a Francisco li venia de gust relaxar i com ell diu “Se ha dejado de ir”, aprofitant l'impuls de la baixada, pugem el segon cim de la jornada, on tornem a fer-nos fotos que demostrin, més endavant quan expliquem les nostres gestes, que vam estar-hi. Per tornar fins al cotxe, hem de desfer tot el que hem caminat per arribar fins a aquí, així que encara que és aviat, tampoc podem entretenir-nos, perquè queda un bon tros fins arribar al refugi. En arribar a la Cometa d´Estats, en Javier, en Pepe i en Francisco decideixen aprofitar ja que està tan a tir per pujar fins al Pic de Sotllo, perquè seria una llàstima no fer cim, tenint-la tan a mà. En Florenci i en Moisés decideixen seguir pujant fins al Port de Sotllo, per iniciar el descens fins al refugi de Vallferrera, més endavant ja ens trobarem i en cas contrari, ens esperen en el refugi. Així que el grup se separa per continuar pujant però en diferents direccions. El camí per pujar fins al Sotllo, és gairebé inexistent, de tant en tant apareix una furtiva fita que t'indica que no vas molt desencaminat, però d'altra banda, es tracta de remuntar el vessant de la muntanya, per on porta la intuïció, avançant pel caos de roques i pedres soltes, triant, per superar l'última paret que separa del cim, el pas més franc, o el que és el mateix, no fent-li cas a Francisco en les seves indicacions, ja que la seva idea era pujar directe grimpant per les roques, fins a arribar a l'allargat cim, coronat amb un vivac fet de pedres. Per baixar el camí no és que estigui molt millor, pedres soltes, terra, punts on desapareix per després aparèixer diversos metres més endavant, però sempre baixant cap al camí que puja de la Cometa d´Estats, enllaçant amb aquest quan pràcticament ha arribat al Port de Sotllo. En aquest terreny en Francisco es mou a la perfecció, i ens dóna una lliçó de com baixar corrent per un terreny descompost, on qualsevol un altre acabaria caient després d'unes poques pases. Des del Port de Sotllo ens llancem coll avall a la recerca d’en Florenci i d’en Moisés, tornant a passar pels dos Estanys i aprofitant per fer unes fotos que no hem pogut fer durant la pujada, ja que la llum no era la més apropiada. Com no podia ser d'una altra manera, als trams de baixada és Francisco qui marca el ritme, i Pepe l'encarregat d'imposar el seu pas quan la inclinació disminueix. Els atrapem ja passat el Estany de Sotllo, a pocs minuts de tornar a pujar per després envoltar el Serrat d´Areste, resseguint les Pales d´Areste, i afrontar la definitiva baixada cap al refugi. De nou a Vallferrera, amb tota la tranquil•litat del món, sabent que l'objectiu s'ha complert, ens relaxem prenent alguna cosa mentre ens anem dutxant i endreçant-nos amb roba més urbana que la que hem portat des de primera hora del matí. De nou amb la maleta a coll, tornem a l'aparcament on ahir havíem deixat el cotxe. |
